Josep Amat i Pagès va néixer el 13 d'abril de 1901 a Barcelona, al carrer Muntaner a tocar a la Gran Via, al número 29. EIs seus pares no eren de posició acomodada però de tipus de vida prou benestant. El pare, Josep Amat i Aymar, nascut a Barcelona, era administrador de finques. La seva mare, Joana Pagès, també barcelonina, força culta i bona pianista, segurament va influir en les inclinacions artístiques deIs seus fills. Dels quatre germans, la més gran, Maria, va ser molt bona pianista, i el segon, Gabriel, va ser arquitecte i excel·lent aquarel·lista.

LA FORMACIÓ DEL PINTOR (1916 – 1926)

A causa de la predisposició que ja des de petit demostrava pel dibuix, el 1916, quan encara estudiava batxillerat, els seus pares el van portar a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis Aribau. L'any següent ingressà a l'Ateneu Obrer i aquell mateix any també el portaren al taller del pintor Antoni Ros i Güell, per a rebre-hi classes de pintura. La primera classe consistí en agafar els pinzells i pintar unes vistes del taller sense rebre indicacions prèvies del professor. Aquelles primeres teles pintades motivà que el mestre indiqués als pares que aquell noi de 16 anys, interessat per la pintura, no podria aprendre res al seu taller i va donar així per acabades les classes tot just iniciades.
En acabar el batxillerat, l'any 1920, ingressà a l'Escola de Belles Arts de Llotja. El seu pare, però, de caràcter més aviat autoritari i amb cert esperit pràctic, també el va fer iniciar en els estudis d'electricitat a l'Escola Industrial, uns estudis que abandonaria dos anys més tard.
El 1922 Amat participà per primera vegada en un Concurs-Exposició de l'Assóciació Catalana d'Estudiants. El primer premi d'aquest concurs el guanyà el seu germà Gabriel, i ell va obtenir un accèssit del Cercle Artístic de Sant Lluc. Durant aquell mateix any va fer el servei militar al cos motoritzat de l'exèrcit de terra, com a conductor de camions, ja que el seu pare l'havia ensenyat a conduir perquè aquest destí gairebé garantia als soldats evitar del ser enviats a l'Àfrica.
El 1924, Amat estableix contacte amb el pintor Joaquim Mir. Com que li interessava molt la seva pintura i sabia que Mir pintava pels entorns de Riells del Fai, va anar a pintar aquells paisatges per poder coincidir amb ell. Després d'aquells encontres, Mir el considerà deixeble seu, i al mateix temps s'establí una forta amistat que es prolongà fins a la mort de Mir, el 1940. El 1925, les sessions conjuntes de pintura s'intensificaren tant que Amat va anar a viure moltes temporades a la casa de Mir a Vilanova i la Geltrú, la qual cosa li permeté conèixer altres destacats artistes com Utrillo, Nonell, Casas, Rusiñol, Apel·les Mestres, Maillol, Manolo Hugé o Rebull.
Tot i que Mir considerava Amat com a deixeble seu i la seva influència en la pintura d'aquells anys és notòria, Amat se'n considerava més un amic que un deixeble i el tractava amb el respecte que un pintor de la seva edat i del seu prestigi mereixia.

L’INICI DE LA SEVA ACTIVITAT PROFESSIONAL (1927 – 1936)

El 1927 va començar a dedicar-se més intensament a la pintura, tot i que amb motiu de les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, començà a treballar també com a delineant al negociat d'Obres Públiques per aconseguir uns recursos econòmics que la pintura encara no li proporcionava.
El 3 de març de 1928, Amat inaugurà la seva primera exposició individual a la Sala Dalmau, de Barcelona. Per aquella ocasió va comptar amb la presentació del pintor Mir, de qui va fer un retrat a l'aiguafort que il·lustrava el cartell i el catàleg.
El 1931 feu una estada a Montserrat, on els monjos concedien allotjament als pintors que hi anaven a pintar. Amat hi realitzà algunes teles i convisqué amb altres pintors, amb els quals estableix una amistat que sempre mantindrà.
El 1932 realitzà dues noves exposicions, el febrer a les Galeries "Layetanes" i el desembre a les Galeries "Syra". Aquestes exposicions recollien vistes urbanes poc usuals de Barcelona, ja que tractaven temes com la Barceloneta o el Raval i assolihen un notable èxit, que el consolidà en la seva trajectòria artística.
L'estiu del 1933 va anar a pintar a Sant Feliu de Guíxols, on conegué qui seria la seva esposa, Isabel Girbau Estrada, la quarta filla dels cinc fills d'una de les famílies més acomodades de la ciutat. El seu pare, Enecó Girbau i Valls, banquer fins a la crisi del 1914 i posteriorment industrial, no va mostrar cap reticència a què la seva filla festegés amb un pintor de Barcelona. Precisament, va ser la seva ja promesa Isabel qui més el va animar a realitzar una anada a París per pintar.
En aquell primer viatge d'Amat a París, el novembre del 1933, va anar acompanyat del seu amic de l'època de Montserrat, el pintor Emili Grau Sala, que ja era conegut en el món artístic de la capital francesa, la qual cosa li facilità relacionar-se amb altres pintors francesos com Albert Marquet i Raoul Dufy, amb qui establí una certa amistat.
París el va impressionar molt i pintà intensament, tant en aquell primer viatge com en tots els posteriors que hi realitzà. A més va aprofitar aquella estada per visitar repetidament el museu del Louvre i molt especialment el Jeu de Paume, on hi havia exposats els principals pintors impressionistes que més l'interessaven, com Sisley, Pissarro, Guillaumin o Bonnard.
A la tornada del viatge, el 1934, presentà una exposició de dibuixos acolorits a les Galeries "Syra" i després participà en una exposició de pintures a La Pinacoteca, amb alguns treballs que havia realitzat durant la seva estada a París i amb els que obté un notable èxit.
Amat es va consolidà aleshores com a pintor, participant en diferents certàmens de l'època, com l'Exposició del Nu organitzada pel Cercle Artístic de Sant Lluc el desembre 1933, on obtingué un dels premis, La Fira del Dibuix i El Saló de Barcelona del 1933, 34, 35 i 36, on fou premiat per la junta d'adquisicions, així com en la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1934, on fou guardonat amb una medalla. També va estar representat en la Exposición de Artistas Españoles en París que organitzà el Ministerio de Estado el febrer del 1936 a París.

DEL CASAMENT A LA POSTGUERRA ( 1936-1961 )

Segons explica detalladament en les freqüents cartes que envia a la seva promesa a Sant Feliu, Amat llogà el maig de 1935 els baixos d'una torre al carrer de Juli Verne a Sant Gervasi, com a domicili on establir-se després del proper casament. El preu de la casa resultava assequible ja que es veia afectada pel projecte urbanístic de construcció de la Ronda del Mig. Així doncs, Amat la lloga perquè creia que aquesta reforma urbanística potser mai s'arribaria a dur a terme.
El casament entre Josep Amat i Isabel Girbau es celebrà a Sant Feliu de Guíxols, el 17 de juny de 1936, a la característica Casa de les Punxes de la platja de Sant Pol, un mes abans de l'inici de la Guerra Civil. El padrí de noces fou el pintor Joaquim Mir, segurament més com a amic que com a mestre. Posteriorment, es traslladaren a viure a la seva nova residència de Barcelona, ja arranjada.
L'inici de la Guerra Civil, un mes després del casament, marcà el jove matrimoni, ja que el conflicte va comportar traumàtiques conseqüències per a la família. EIs pares d'Amat van haver d'amagar-se a una masia que tenien a Viladecans. El pare de la Isabel, Enecó, i el seu germà Ricard, van ser detinguts poc després. Enecó va ser afusellat i en Ricard, que va ser enviat al front, morí un any i mig més tard. Durant una primera etapa de la guerra, el conseller de la Generalitat, Tarradellas, que procurava protegir tant com podia els artistes, destinà Amat a una fàbrica d'armament a Gualba, com a delineant, fins que després d'una inspecció, i tement que es descobrís les seves limitacions per exercir la plaça que ocupava, va amagar-se, juntament amb la seva esposa, a vegades a Sant Feliu, altres a Viladrau o també a la pròpia casa del carrer Juli Veme de Barcelona.
En aquest període, el pintor va disminuir considerablement el ritme de la seva activitat però, tot i la confusió i perills que suposava la guerra, no l'abandonà del tot. Durant les llargues hores mortes, pintà unes teles que reflectien a vegades la soledat, i d'altres, la pau relativa en què vivien fruit de l'aïllament. Enmig d'aquelles circumstàncies i després d'un bombardeig molt a prop de casa seva, el juliol del 1938 nasqué la Isabel, primera filla del matrimoni.
Un cop acabada la guerra, tot i les dificultats que suposava la postguerra, especialment per a un artista, Amat pogué estabilitzar la vida de la seva família a la casa de Barcelona i continuar anant a l'estiu a Sant Feliu, on llogà una casa al Passeig del Mar, la qual cosa li facilità poder-se dedicar intensament a la pintura. La subsistència de la família li vingué garantida quan, amb una encaixada de mans, rubricà un acord amb el marxant de la Sala Parés del carrer Petritxol de Barcelona, Joan Anton Maragall. Amb aquest acord, el pintor percebria una quantitat fixa al mes, equivalent a un sou mitjà de l'època, a canvi d'un mínim de 20 quadres anuals, per poder realitzar cada dos anys una exposició. L'acord verbal també contemplava que el pintor pogués vendre teles en el propi taller, però a causa del seu caràcter tímid, rarament va fer ús de tal possibilitat. La primera exposició a la Sala Parés es celebrà el desembre del 1940, amb notable èxit de públic i crítica. A partir d'aleshores, hi exposà regularment cada dos anys fins al 1987.
El 1940 va néixer el seu segon fill, Josep, i el 1942 el tercer, Joan.
Durant aquests anys de postguerra en què els espais de llibertat quedaven limitats a cercles molt reduïts d'iniciativa privada, es va anar agrupant un conjunt d'artistes que es reunien freqüentment. Aquest grup, anomenat la Colla, el constituïen pintors, escultors, músics, escriptors, un ceramista i col·leccionistes. Les reunions de la Colla en la seva totalitat, o bé per parts, com la colla dels Pepitus, composta pels que es deien com ell, Josep, van ser molt freqüents fins als anys 60, quan l'edat i les successives defuncions varen anar reduint-ne les activitats.
En aquesta nova etapa, el pintor va començar a presentar-se novament a exposicions en què es pogués obtenir algun premi en metàl·lic per tal de poder millorar les seves limitades possibilitats econòmiques. Així, el 1941, participà a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on obtingué la 3ª medalla. El 1942 li fou concedit un diploma a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona. El 1943 exposà per primera vegada a Madrid, a la Sala Vilches, on també exposaria alguns anys més. El 1944 obtingué el premi de la Diputació de Barcelona en la Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, i el 1947 participà en el Concurs de Pintura de Montserrat, on fou guardonat amb el segon premi de paisatge.
El 1949 tornà a París, després del parèntesi obligat per la Guerra Civil primer, i la Guerra Mundial, després. En aquella nova estada, aquest cop acompanyat de la seva esposa, pintà intensament. Després hi tornaria a passar temporades el anys 1967, 1968, 1972 i 1978.
El 1951 obtingué el primer premi de dibuix a la I Bienal Hispanoamericana de Arte de Madrid. També fou premiat a la II Bienal Hispanoamericana de Arte de la Habana, a Cuba, el 1954. L'any 1955 aconseguí amb molt ressò el Gran Premi de Pintura instaurat per la Diputació de Barcelona. L'èxit obtingut en la participació de totes aquestes exposicions permeteren consolidar la reputació que l'artista assolí.

ELS ANYS DIFÍCILS ( 1960-1964 )

L'etapa marcada pel treball regular entre Barcelona i Sant Feliu, les freqüents trobades amb els amics de la Colla, i l'èxit de les seves participacions en exposicions i concursos va canviar radicalment a partir dels anys 60. El projecte de construcció de la Ronda del Mig es reactiva i han d'abandonar la casa del carrer Juli Veme que n'és afectada. El setembre de 1962 s'havia de produir el trasllat a una casa que el pintor feia uns anys que pretenia adquirir, una antiga torre d'estiueig del Putxet, situada molt a prop de l'encara casa de l'artista i que també tenia jardí. L'adquisició es va anar endarrerint a causa d'un llarg procés judicial, i degut a les dificultats econòmiques trigaria gairebé l0 anys a acondicionar-la. A aquests contratemps cal afegir que dos mesos abans del trasllat la seva muller patí una caiguda tot visitant unes excavacions arqueòlogiques a Sant Feliu i va quedar invàlida. L'estat d'ànim del pintor va ressentir-se'n molt, però ho pogué superar gràcies al caràcter animós de la seva esposa. Un altre contratemps que van haver d'afrontar en aquella època fou quan, el 1965, es posà en venda la casa que tenien llogada a Sant Feliu, la balconada de la qual li servia de taller. La qüestió va quedar resolta en aconseguir que un amic seu comprés l'immoble, i un cop renovat, li llogués un dels pisos.
Durant aquests anys tot i la dissort, va continuar pintant amb energia i vigor, i va superar totes aquestes dificultats gràcies al caràcter optimista i batallador de la seva esposa Isabel.

EL RECONEIXEMENT DE LA SEVA OBRA (1970-1984)

A partir del 1970 Amat començà a rebre el reconeixement de la seva ja llarga trajectòria artística. L'Ajuntament de Sant Feliu li dedicà una exposició homenatge. El 1971, en arribar als seus 70 anys, es jubilà de l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on era professor des del 1941. Aquell mateix any obtingué un èxit sobtat en la seva exposició a la Sala Parés, ja que el dia de la inauguració foren adquirides totes les obres exposades.
La major disponibilitat econòmica que li comportà aquest èxit creixent li va permetre adquirir, l'any 1976, un pis al Passeig del Mar de Sant Feliu, ja que el contracte de lloguer que tenia finalitzava, i així poder disposar d'una terrassa per pintar la badia.
El 1978 va patir un infart, que superà, tot i veure's forçat a haver de frenar la seva activitat. Des d'aleshores, els seus desplaçaments es van reduir. A les seves temàtiques habituals, se n'hi afegeix una de nova, els rams de flors, tant a les taules de la seva terrassa de Barcelona com a la de Sant Feliu, davant del mar.
El 1980 l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols li va retre un nou homenatge, organitzant una Exposició Antològica i dedicant-li un carrer. El 1981 ingressà a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i al Fons Internacional d'Art que, en una Exposició Homenatge, li Iliurà la Medalla d'Or de I'entitat.
.
EL DETERIORAMENT DE LA SEVA SALUT (1985-1991)

El 1985 el seu estat de salut es deteriorà bruscament a causa d'una embòlia que li afectà el braç i la cama esquerres. La recuperació li permeté caminar de nou, tot i que amb gran dificultat, però ja no recuperaria el braç esquerra, la qual cosa li dificultà poder pintar.
Tot i l'esforç que havia de realitzar per poder continuar treballant amb la mobilitat reduïda, i disposant únicament del braç dret, amb l'encoratjament constant de la seva esposa i el suport de tota la seva família prengué novament els pinzells i continuà pintant amb la mateixa empenta, encara que amb una producció molt més reduïda.
El 1987, se li dedicà una Exposició Antològica a Girona, a la Fontana d'Or, i el 1988, li fou concedida I'última distinció i la més apreciada de totes les rebudes pel pintor, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
El 27 de febrer del 1990, estant ell i la seva esposa ingressats al mateix hospital, mor la Isabel, la qual cosa l'afectà profundament. Tanmateix, el seu relatiu restabliment li permet tornar a casa seva. En arribar l'estiu encara realitzà una curta estada a Sant Feliu, on el 29 de juliol acabà la seva última tela, una vista del passeig des de la seva terrassa, obra que evidencia que el seu afebliment físic, produït per la seva malaltia, no li havia restat qualitat i color al seu pinzell. Amat morí al seu domicili de Barcelona, el 17 de gener del 1991.
Amb motiu de la seva mort, la crítica, que pels anys 80 també l'havia relegat apreciablement, com a tots els artistes allunyats de les avantguardes, el tornà a considerar i a valorar com un dels referents de la pintura catalana del segle XX (1). El seu enquadrament estilístic, que s'havia considerat com a impressionista (2), o postimpresionista (3), amb la perspectiva de tota la seva trajectòria, és considerat més independent i més proper al fauvisme (4).
Després de la seva mort, Amat ha seguit mereixent reconeixements, com ha estat la dedicació per part de l'Ajuntament de Barcelona, l'any 1997, d'una plaça, just al costat on havia estat el seu domicili del carrer Juli Veme, o bé els diversos actes organitzats tant a Barcelona com a Sant Feliu de Guíxols i Girona, el 2001, amb motiu del centenari del seu naixement.

NOTES

1 Giralt-Miracle, D.: "En record de Josep Amat: la pintura com a expressió vital". Avui, Barcelona, 27 de gener de 1991.

2 Jardi, E., Manzano, R, i Trenas, J.: "Josep Amat o el impresionismo catalán". Barcelona. Ed. Mayo, 1986.

3 Miralles, F.:"Josep Amat, el postimpresionista". La Vanguardia, Barcelona, 5 de maig de 1987, p, 53.

4 Fontbona, F.:" El dibuix de Josep Amat" Barcelona. Ed. Mayo, 1994.